Per Sempre (Novel·la online)

CAPITOL 1: 

   -Quatre panets i aquest de regal

   -Però i si...- replico

   -Tranquil·la,- diu el senyor Gijón amablement- avui és el teu dia, ens ho podem permetre.

Té raó, és el meu dia i encara no me n'he fet la idea del que això representa. A partir d'aquest moment la meva vida ja no tornarà a ser com abans
.

Recorro amb dos salts els pocs metres que separen la fleca de casa meva.Els carrers, grisos i freds com sempre, estan més deserts que mai.
Les faroles encara estan enceses perquè és molt d'hora i els pocs rajos de sol que m'arriben no il·luminen massa.

Arribo a casa i veig que l'Oli m'espera mirant per la finestra. Sembla no fer-se mai gran, la meva cosina, sempre aparentant ser tan innocent. Els seus cabells negres li cauen descuidats per davant de la cara resaltant encara més els seus ulls intensament verds. Tot i ser tan bonica es veu que està preocupada.

   -Lena, jo...- fa trista

   -No estiguis així, que no em moro pas!- dic intentant transmetre confiança- Abans que sigui fosc ja estaré aquí i et prometo que fins que tu no hi siguis no engegaré la cúbica.

   -Oh, de veritat que no cal, i no et preocupis per mi, jo estaré bé- somriu

Però sé prou bé que no diu ni la meitat de coses que pensa. Així és l'Oli, una gran actriu disposada a fer el que calgui per ajudar, llàstima que el teatre i el cinema hagin desaparegut.

Els pares apareixen per la porta. La mare sembla no ser-hi, pensant en una altra cosa. El que passa és que no vol que hem faci gran: rebre la cúbica significa perdre'm de vista.
El pare, però, no sembla afectat per això, ja fa temps que em va perdre i no m'ha vist creixer. És metge i mai para per casa, mai està amb nosaltres.

   -Lena, hauríem d'anar tirant.- diu el pare, tan distant com sempre.

Faig una abraçada fugaç a l'Oli i tots tres sortim de l'apartament. Em fa pena deixar-la sola a casa però ella no pot venir, no li està permés abandonar la nostra zona fins que cumpleixi 14 anys.

Baixem unes escales per arribar al subsól. L'olor d'allà abaix és realment repugnant. Les parets són humides i plenes de telaranyes. Els quatre fluorescents encesos no il·luminen suficient i no permeten veure per on trepitjes. Per això jo sempre intento utilitzar el mínim de cops possibles la nostra nau.

M'assec al seient posterior i m'agafo ben fort perquè aquell trasto es mou a una velocitat increíble. Davant meu hi ha una entrada cap a una xarxa infinita de túnels que et porta al lloc on vulguis, només cal indicar-ho.

L'automòbil s'encén amb un soroll espantós que et fa posar la pell de gallina, una altra de les raons per les que no l'agafo mai.

El viatge se'm fa curt i enseguida som a l'Oficina del Destí.

La recepció de l'edifici és enorme i plena de cadires amb nois i noies que compleixen els 14 anys aquest mes i esperen amb entusiasme saber el seu futur. A mi però no em fa cap gràcia que quatre inútils hagin decidit la meva vida de principi a fi. Des de fa un temps la gent del meu país, Daiem Den, no pot escollir el que farà en la seva vida sinó que és el Senat qui ho fa per ells. El Senat és qui tria tots els fets de les nostres vides; des del nostre ofici fins dia de la nostra mort passant per la nostra parella . I tots aquests fets el Senat els agafa i el emmagatzema en petites caixes unipersonals anomenades cúbiques. Però abans no era així, els pares es van conèixer, es van enamorar i em van tenir; no hi va haver ningú que els digués el que havien de fer.

   -Lena Francès?- Algú crida el meu nom, em toca.

Una dona de cabells grisos que està redera el taulell agafa amb molt de compte un objecte brillant i me'l col·loca en les mans. La meva cúbica.
Me la miro per tots costats, és un objecte estrany de sis cares, com un dau, i no més gran que una pilota de tennis. Cada costat és una petita pantalla tàctil que quan l'engegui anunciarà el meu futur.
   -Vinga encén-la!- m'afanya la mare impacient.

   -He d'esperar a l'Oli- dic amb tranquil·litat- Li he promés

El viatge de tornada és molt més pesat amb els nervis dels pares.

La nau s'aparca sola i jo pujo a corre-cuita les escales que porten al nostre apartament. Arribo a dalt cansada, molt cansada però encara tinc que esma per cridar-la.

   - Oli ja estem aquí!-

Ens asseiem al voltant de la taula del menjador amb ganes de saber els secrets que amaga aquesta caixa.

Poso el polze damunt del segell del Senat que està en un dels costats i les sis pantalles del cub s'il·luminen i ens deixa a tots amb la boca oberta, ningú n'ha vist mai cap abans.

   -Situació amorosa...- enuncia la cúbica amb una veu robòtica.- Soltera

A casa es fa un silenci sepulcral. La veu resona en el pis. Això era l'última cosa que la mare volia sentir.

A mi m'és ben bé igual perquè jo mai m'he enamorat, la nostra societat no ho permet, estem destinats només a crear descendència.

   -Va no et preocupis, això és el de menys. Pots ser feliç igual.- diu l'Oli mentre em passa la mà per l'esquena. Però altre vegada no és el que pensa. Ella, com totes les altres noies, esperen aquest dia des que són petites només per saber qui serà la seva parella.

   -Continua, a veure de que treballes- diu la mare en una mena de xiuxiueig indesxifrable

Torno a posar el polse sobre el símbol del Senat, aquesta vegada sense gaires ganes, i les pantalles s'il·luminen de nou.

  -Professió...-anuncia de nou la veu mecànica- Missionera

La mare ja no pot més i surt corrents cap a la seva habitació, plorant. El pare hi va al darrera.

No em crec el que sento, les paraules em resonen dins del cap.Em dol saber el meu treball. Jo això tampoc m'ho esperava. Vaig preparar-me per al test de Coneixença per tal no ser una missionera però no va servir de res.

“ Un missioner és la persona capaç de fer tots els possibles perquè el destí dels habitants de Daiem Den es compleixi”

Aquestes són les paraules que se'm repeteixen una i una altra vegada dins meu, mentre estic estirada al meu llit amb el cap sota el coixí.
És la descripció que ens van ensenyar a l'escola, al meu centre de Coneixements.

Però perquè la frase fos certa hauria de ser així:

“Un missioner és una persona desgraciada que ha de fer els possibles per carregar-se la vida dels demés com separar famílies, destrossar cases o fins i tot matar, tot sigui perquè el seu destí es compleixi”

CAPÍTOL 2

Han passat ja tres dies des que sé que em destinaran a la Zona de l'Organització per fer de missionera.

Em queda poc i dintre d'uns dies hauré de marxar de la Zona de la Salut per això no he de perdre el temps. Segur que serà molt dur abandonar la meva família, els meus amics, el meu lloc... No vull pensar-hi però és una idea que ja fa temps que em volta pel cap i com més m'acosto al dia en que he de marxar més mal em fa pensar que ho he de deixar tot enrere. Tan de bo pogués canviar les coses i fer que tothom escollís el que fa o el que és però no pot ser i només amb desitjar-ho tampoc s'aconsegueix res.

Estic asseguda al sofà. Les meves mans toquen el vellut que el recobreix i penso en com trobaré a faltar aquestes petites coses que han estat amb mi cada dia. Pensar m'entristeix per això no vull passar temps sola al nostra apartament. És gris i claustrofòbic. Les parets estan buides, a més sense l'Oli el pis és avorrit i li falta ànima.

Avui la meva cosina està fent el test de Coneixença, un test que a partir de no sé quines gràfiques es determina el seu futur i s'emmagatzemarà en una cúbica , és a dir; una ximpleria.

Agafo les meves claus i surto de casa. M'adono que plou una mica però m'és igual, no em puc oblidar d'acomiadar-me d'ells.

Deuen ser les vuit de la tarda perquè falta poc perquè es pongui el sol i encara hi ha gent passejant. Camino pels carrers sense presa i saludo a tothom amb qui em creuo. La gent em respon amb pocs ànims, a aquestes altures tothom deu saber que sóc missionera, una desgràcia per al nostre barri.

El camí des de casa fins a la torre és una mica llarg. Abans, quan hi anava cada tarda, vaig intentar més d'un cop que canviéssim de punt de trobada però no ho vam fer perquè la plaça de la torre és un lloc especial. Estic apunt d'arribar quan miro cap al cel i veig que els pocs núvols que amenaçaven ja s'han fos, podrem passar la tarda tranquils perquè la pluja no ens espatllarà el nostre últim moment junts.

Arribo a la plaça i em fa l'efecte que no hi ha ningú per això em permeto abraçar aquella estructura metàl·lica i deixar anar alguna llàgrima mentre el món se'm fon al meu voltant.

Començo a recordar tots els moments inoblidables que he passat prop d'aquell gran monstre de ferro.

Recordo totes aquelles tardes lliures asseguts sota l'ombra de la torre, els berenars que fèiem amb el menjar que robàvem als pares, aquelles converses sense importància en les que imaginàvem ser Rebels del subsòl...

El paisatge del voltant no havia canviat gens. El pare, però, no opina el mateix. Ell estiuejava aquí molt abans que el Senat dividís el territori en quatre zones. Diu que ha canviat molt, fins i tot de nom. Abans de ser la zona de la Salut això es deia Granada.

Noto que algú es mou darrera meu, em giro i veig al Manu. S'apropa amb aquella manera seva tan graciosa de caminar, com balancejant-se.

En Manu és dos anys més petit que jo però ens entenem molt bé. La seva mare i la meva treballen juntes a la Teixidora i són molt amigues per això el conec des de que va néixer.

Em mira amb aquells ulls marrons tan macos i profunds mentre les seves galtes rodones s'enrojolen per moments.

-Hola.- hem diu tan tímid com sempre.

-Hola- li contesto eixugant-me les poques llàgrimes que encara em queden a la cara.

Sense dir-nos res comencem a contemplar als pocs núvols que van i vénen, i imaginem figures com quan érem petits. M'adono que des d'aquell moment el grup s'ha anat desfent, igual que els núvols. Les nostres amistats només són passatgeres perquè al complir catorze anys cadascú ha rebut una feina i ja no s'ha tornat a deixar veure per la torre. Abans n'érem disset, ara només quedem quatre: el Manu, l'Oli, la Bet i jo.

Passem estona i estona sense dir-nos res. No ens cal.

Enseguida arriben la Bet i l'Oli, les dues venen de fer el test de Coneixença.

-Hola- diu la Bet animada

-Com us ha anat el test?- pregunta el Manu

-A mi molt bé, o això crec. Espero que m'adjudiquin com a tutora als Centres de Coneixement.- diu l'Oli.

I és que des de ben petita li ha obsesionat la idea de ser professora. Jo crec que tiraria més en algún càrrec important pel país però si el que li agrada és ensenyar tan de bo l'adjudiquin en això. No com a mi.

Les noies s'asseuen amb nosaltres i parlen animadament sobre el seu examen. Pel que recordo, no és molt diferent el que vaig fer jo fa un any. Però jo estava molt més nerviosa que elles i no suportava la probabilitat de que m'adjudiquessin com a missionera. El senyor Gijón, l'home de la fleca, m'havia ajudat molt en això. Ell, abans que govern del Senat s'apropies del poder, era professor en un institut i sabia prou bé com es corregien els tests. Ell m'havia donat confiança i m'havia ensenyat que era una dictadura. Gràcies a ell tenia raons per odiar al Senat. Ell m'havia fet créixer amb les idees molt clares però jo no tenia prou valentia per actuar i fer canviar les coses.

-Recordeu allò que us vaig explicar de que hi havia una seu de Rebels del subsòl prop de casa vostra?- diu la Bet

Tots assentim. És veritat que des de feia uns dies corria el rumor de que un grup de Rebels s'amagava al subsòl, prop del nostre apartament, per organitzar-se contra el Senat. I és que tan bon punt el Senat va assolir el poder milers i milers d'habitants de Daiem Den van negar-se a restar sota les seves ordres de manera que van amagar-se en els túnels subterranis que creuaven pobles i ciutats per tal de planejar la seva destrucció.

Els Rebels són àgils i no es deixen atrapar fàcilment. Des de petites, l'Oli i la Bet, tenen pensat unir-se a ells però mai havia pensat que arribessin tan lluny i s'ho prenguessin tan seriosament.

-Sé com arribar-hi. A més m'han dit que necessiten socis nous- diu la Bet emocionada.

Miro a l'Oli i veig com, amb les paraules de la Bet, se li il·luminen els ulls. Allò que volen fer és una ximpleria, unir-se als Rebels és molt perillós i il·legal però jo no sóc ningú per dir-lis si està bé el que fan o el que deixen de fer.

- Anem-hi demà mateix- diu l'Oli sense pensar-s'ho

-No crec que estigui bé Oli, és molt perillós i...

-De veritat Lena?- m'interromp l'Oli seriosa- sempre dius que odies el Senat, que no hauria de tenir el poder i no sé quantes coses més però si només ho dius tampoc serveix per res. Ara tenim l'oportunitat de fer-hi alguna cosa, encara hi som a temps.

L'Oli té raó en part, és la nostra oportunitat per canviar les coses. Pot ser molt perillós però mereix la pena arriscar-se.

-Teniu raó, m'hi apunto. No se sap mai quan tornarem a tenir una oportunitat així.- i somric- ara me n'he d'anar, m'he d'acomiadar de tothom. Oli a casa en parlem

I dit això abandono la plaça sense deixar de pensar si faig ben fet.

Camino pels carrers, aquest cop més solitaris, i em dirigeixo cap a la fleca del senyor Gijón. Quan no estic molt lluny del seu local veig que ja està tancant i l'aviso perquè m'esperi.

-Hola Lena- diu eixugant-se la suor que li ha provocat l'esforç de recollir la fleca

-Hola sentor Gijón, em vinc a acomiadar-me de vostè. Demà me n'he d'anar cap a la Zona de l'Organització- i se m'escapa una llàgrima- Gràcies per tot, tot i que hagi tingut mala sort i m'adjudiquin com a missionera m'ha ajudat molt.

-Oh, no t'ho prenguis malament. Mira-t'ho pel costat bo.- em diu amb un somriure

-Però és que no hi ha, de costat bo!- i començo a plorar amb molta força

El senyor Gijón m'agafa per l'espatlla i em consola.

-Oi tan que n'hi ha Lena, sempre n'hi ha- em deixa anar i em mira fixament als ulls- Tindràs molt poder, pots canviar les coses, mai ho oblidis.

L'abraço més fort encara i me'n vaig anar a casa. No vull marxar d'aquí, aquest és el meu lloc, aquesta és la meva gent. És cruel obligar-te a separar-te'n a la força i fer-te deixar enrere tot allò que era teu i que mai més ho tornarà a ser.

Pujo les escales, i no sé perquè però les conto; vint-i-tres. Em trec les claus de la butxaca i obro la porta. La mare ja ha arribat a casa i jo faig tard a sopar però sé que no em renyarà pas.

Recorro la casa amb tan sols una ullada i me n'adono que el pare ja no hi és, ha marxat i no s'ha acomiadat de mi, com sempre.

Sento que la mare em parla des de la cuina:

-Dutxa't ràpid que el menjar és a taula- diu

Entro a la habitació fent cas al que em diu. Faig les coses amb tranquil·litat, vull que les hores que em queden amb ells passin lentament. M'estiro al llit, mirant el sostre i noto que estic sobre d'una cosa. M'aixeco i veig que damunt del meu llit hi ha un paper doblegat. L'obro i el llegeixo:

“ La Bet vindrà demà a les nou. Portarà mapes per saber com arribar-hi i nosaltres només hem d'agafar llanternes. Oli “

Em giro i veig que la meva cosina treu el cap per la porta. Em somriu i em fa l'ullet.

M'adono que porta molt de temps esperant que li arribi aquesta ocasió i ara és el moment d'aprofitar-ho.